TRANSVERSAL
Respectar la pluralitat no tan sols és clau pel desenvolupament i l’estabilitat social, sinó que també és una qüestió de principis, legalitat i valors constitutius, però les expressions culturals catalanes i les seves representacions estan lluny de reflectir la diversitat social.
El reconeixement de la complexitat de la social catalana és requisit necessari per a un diàleg que gestioni les demandes diferents, sovint contraposades, dels diferents grups socials, i ha d’anar lligat al compromís que les diferències no derivin en desigualtats.
Malgrat que sovint la diversitat es vincula únicament a diferents orígens geogràfics, també la determinen altres factors d’identificació, com les creences i conviccions, la identitat sexual i de gènere, la classe social, les capacitats funcionals o el sentit de pertinença ètnic o cultural.
El reconeixement de la diversitat implica trastocar les relacions de poder per deixar enrere la preèminencia d’uns grups sobre els altres, ja sigui per raó de gènere, raça, sexe, gènere, origen, classe social o capacitats, i l’establiment d’un sistema equitatiu de relacions i d’igualtat d’oportunitats.
En el primer FOMO, la Laia Gasch assenyalava que ‘La dualitat de cultura colonitzada i colonitzadora proporciona a la cultura catalana el potencial de presentar la seva diversitat des d’una perspectiva pionera, singular i potent al món.’ Aquesta dualitat no només es dona en referència al passat, sinó que, en el present, podem observar-la com a hegemònica en alguns aspectes i, alhora, minoritzada.
Què hem de fer per convertir la cultura en motor principal d’aquest canvi necessari per construir un model social en què intervinguin persones de tots els orígens, identificacions i bagatges, que respecti, conegui i reconegui com a pròpia tota la diversitat i, alhora, sigui capaç de generar un sentit de pertinença comú i una identitat compartida que s’expressi en el context global en diàleg amb les altres cultures?
<aside> <img src="/icons/friends_gray.svg" alt="/icons/friends_gray.svg" width="40px" />
Participants: Salima Jirari, gestora cultural i consultora especialitzada en diversitat de projectes audiovisuals, responsable de distribució del DocsBarcelona, membre de la junta de Dones Visuals; Begoña Ruiz de Infante, traductora, intèrpret i mediadora experta en llengua i comunitat xinesa, membre del grup de recerca de la UAB MIRAS (Mediació i Interpretació: Recerca en l'àmbit social); Denise Duncan, actriu, dramaturga, directora teatral, guionista i professora d’escriptura. Membre fundadora del col·lectiu Tinta Negra i del Consell Assessor de la revista Acotaciones; Gustau Nerín, antropòleg i historiador especialitzat en l'estudi del colonialisme espanyol a l'Àfrica; Alba Solà Garcia, Llicenciada en Humanitats, gestora (project manager) del projecte ERC REPGOV; Abdoulaye Seck, forma part del Sindicat de Manters i de la Cooperativa Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, on va formar part de l’equip creador de la marca Top Manta. Modera: Pere Almeda, director de l’Institut Ramon Llull.
</aside>
Perquè la cultura catalana sigui verdaderament oberta i diversa, és necessari analitzar i redefinir el significat mateix de cultura catalana, fent accessibles les institucions culturals perquè reflecteixin la realitat social, no només en termes de representativitat, sinó també de significació.
La manca d’equitat en l’accés a la cultura és un primer factor discriminatori. Els pressupostos destinats a expressions minoritàries i col·lectius marginats son insuficients. La invisibilitat d’expressions i referents fora de l’hegemonia fa que els col·lectius que tampoc en formen part no se sentin interpel·lats per un projecte cultural comú del que se senten exclosos.
La cultura té l’oportunitat de contribuir a la cohesió social des del reconeixement de la complexitat, però cal deixar enrere la uniformitat hegemònica.
L’actuació no passa només per la visibilització de determinades persones i col·lectius des d’un plantejament unidireccional, sinó també per cedir espai i poder a fenòmens que funcionen amb altres lògiques. Succeeixen moltes coses fora del marc hegemònic que parlen en primera persona als qui no se senten interpel·lats per la cultura oficial del país. Les institucions no només han de donar suport a tot això que ja passa sense instrumentalitzar-ho, sinó legitimar-ho com a fenòmens genuïnament catalans, equiparables a qualsevol altre.
No podem entendre la diversitat com una problemàtica recent que hem de resoldre amb urgència. Potser és més complicat i doloròs, però cal partir d’un exercici de revisió del que s’ha fet malament en els últims trenta o quaranta anys. Quants anys fa que hi ha gitanos catalans? I com és que la comunitat gitana no té presencia a les institucions ni representació en el relat cultural, més enllà del tòpic o l’estigma?
L’accessibilitat és un factor clau, però el repte de la diversitat va molt més enllà i consisteix a resignificar la cultura catalana, reconèixer tots els components amb la mateixa legitimitat i donar cabuda a tothom, no només com a objectes o receptors, sinó també com a subjectes emissors.
L’IRL i la resta d’institucions culturals contribueixen a la construcció d’una hegemonia, legitimant determinades expressions culturals per sobre d’altres, configurant un cànon estret i exclusiu. Per transformar aquesta hegemonia s’ha de partir d’una nova definició ideològica: no es pot treballar en allò que no se sap què és o que se sobreentén sense haver-ho entès.